Stéphane Grappelli, Django Reinhardt o Count Basie són alguns dels noms que van conformar l’estil del guitarrista Martin Taylor. Aquesta reivindicació del passat té l’origen en el seu aprenentatge en la banda de son pare, el baixista William «Buck» Taylor, que tocava sovint música del Quintette du Hot Club de França. I són moltes les coses que, des d’aleshores, s’han incorporat en la filosofia de Martin, un músic minuciós el talent del qual li permet expressar-se en totes les varietats de la música popular contemporània, gràcies, sobretot, a la tècnica fingerpicking amb la qual toca la guitarra. Per als qui no ho sàpien, aquesta tècnica consisteix a tocar les cordes de la guitarra amb els dits, i no amb aquest adminicle al qual anomenen pua. Un to amable i pròxim a la tècnica pianística completa una oferta que, per a l’ocasió, es veu reforçada amb l’òptica instrumental del col·lega escandinau Ulf Wakenius.

La imatge d’Ulf Wakenius destaca juntament amb Oscar Peterson i Ray Brown. Aquesta relació el converteix en un altre dels guitarristes notables del nostre continent, reclamat sovint per Viktoria Tolstoy, Lars Danielsson i Youn Sun Nah. Wakenius és un exquisit freqüentador de dues maneres de tocar la guitarra, aparentment enfrontades. D’un costat, el seu masteler vomita turbulències elèctriques pròximes als estils de Mike Stern i John Scofield; de l’altre, accentua l’elegància amb la qual el catàleg de Wes Montgomery continua escoltant-se hui. 1991 va ser l’any de la seua revelació, en què va col·laborar amb Jack DeJohnette, Bill Evans i Randy Brecker en l’àlbum Venture. Aquesta estampa es va coronar juntament amb Niels-Henning Ørsted Pedersen en els àlbums Those who were i This is all I ask. Després del seu pas per Grafiti, va tornar als estudis per a aparéixer en els últims discos d’Oscar Peterson i Ray Brown. Tot queia aleshores sota el seu punt de mira: treballs amb Pat Metheny, Jon Larsen, Jimmy Rosenberg… Les seues gestes estan documentades en tota classe de discos. És, no obstant això, The guitar artistry of Ulf Wakenius, l’enregistrament que, en solitari i en acústic, explica més bé les seues obsessions: exorcismes de Joe Pass i Barney Kessel mesclen bé amb les evocacions d’Oscar Peterson i Hank Garland.